Nereida Carrillo

En una conferència brillant per aprofundir sobre les protestes impulsades gràcies a la xarxa l’entusiasme es va combinar amb la incertesa sobre el seu futur. El professor Lance Bennett va analitzar la importància, les novetats i l’actitud de la premsa i els governants cap a uns moviments que estan aconseguint canvis històrics.

L’encert i l’essència d’aquestes protestes, va defensar el professor Bennett, radica en què, per primer cop, obren el debat sobre què és la democràcia –sobretot en el cas del 15M i la iniciativa Occupy Wall Street– i col·loquen a l’agenda la desigualtat, allò que, va apuntar el conferenciant, explica la major part dels problemes socials al món.

Un debat nou, per tant, que emergeix a la palestra amb fórmules que també s’estrenen. Per primera vegada, assenyala Bennett, algú sense poder per ell mateix pot fer el món testimoni d’una acció o denúncia i, a més a més, gràcies a les xarxes socials, pot aconseguir companys per una lluita global.

Està clar que la tecnologia està modelant unes protestes que difereixen dels moviments socials de dècades enrere, però seria injust aproximar-s’hi només amb una mirada tecnòcrata. Cal reconèixer que també han estat necessàries trobades personals –xarxes offline– per fer brollar uns moviments que, segons han assenyalat investigacions recents, tenen més URL (webs) que adreces físiques i que en escasses ocasions permeten sumar-s’hi a la manera tradicional de sindicats, partits polítics o altres organitzacions grupals.

Tenim, per tant, un engranatge insòlit que expandeix un debat nou, però quin és el model de l’èxit? Segurament, històries personals que commouen, que inclouen i que esdevenen globals. Bennett ho va exemplificar amb el moviment “We are the 99 Percent”, que va començar a recopilar a Tumblr històries personals sobre una qüestió certament inclusiva. Es va animar la gent a explicar com vivia en la seva carn el fet de formar part del 99%. I, amb la catapulta d’internet, les històries van esdevenir globals.

La manera en què periodistes i governants s’aproximen a aquestes protestes també va articular part del debat. Bennett va subratllar una posició cautelosa d’Obama cap al moviment Occupy Wall Street i una mirada periodística marcada per la confusió i la curiositat cap a un fenomen que emergeix en un context periodístic –el nostre– amb una forta dependència de les fonts oficials.

Una de les preguntes finals i que encara circula va ser: “I ara què?”. A tall d’anècdota, el professor va explicar que una activista d’Occupy Wall Street es va posar en contacte amb ell per demanar-li ajuda sobre com utilitzar la tecnologia per portar el moviment al següent estadi. La seva resposta va ser una altra pregunta: “Què voleu fer?”. Dues preguntes finals que respondran el temps i la història.