Disset televisions van emetre dilluns 7 de novembre el debat entre els candidats Rubalcaba i Rajoy a la presidència del govern espanyol

Nereida Carrillo

Entre el primer debat televisat de la història als EUA entre Nixon i Kennedy  el 1960 i el darrer de la democràcia espanyola entre Rubalcaba i Rajoy dilluns 7 de novembre han passat 50 anys però el darrer poc ha canviat les formes, el llenguatge i les lectures mediàtiques d’aquests esdeveniments.

Més enllà de les absències temàtiques (corrupció, 15-M, Catalunya, Euskadi, altres partits, regulació dels mercats…) i de les carències de participació ciutadana (no es permeten preguntes de la gent, un debat per al poble però sense el poble), cal subratllar la continuïtat històrica de dues obssessions: la d’anomenar debat a una trobada sense diàleg i la de construir la ficció d’una batalla que només pot deixar vencedors i vençuts.

Els titulars del dia següent als diaris: “Rajoy gana por estrecho margen” (El País), “Rajoy presidente” (La Razón), “Rajoy se afianza” (La Vanguardia) o “Rajoy se’n surt” (El Periódico) reflecteixen aquesta interpretació gens nova del debat com a disputa, una mostra més de cursa de cavalls que impregna la comunicació política actual, segons els estudiosos de l’infoentreteniment i de les seves aplicacions a les informacions electorals.

Titulars similars es podien observar a les webs, es llançaven per les televisions i les emissores de ràdio i anaven reforçats amb resultats d’enquestes a l’audiència sobre qui va guanyar el debat: una fal·làcia d’opinions objectivades gràcies a les xifres. Fins i tot a la mitja part del debat, els tertulians d’algunes cadenes de televisió ja s’afanyaven a proclamar vencedor i vençut en un relat més propi de l’entreteniment –de la literatura, del cinema– que busca herois i malvats que ens commoguin, que del periodisme.

La maquinària dels partits i els seus pseudoesdeveniments, com els anomena Bennett, també contribueixen a interpretar el que passa com un duel. Les rebudes triomfals ordides pels spin doctors i escenificades per a la televisió des de les seus dels partits, a la manera de la fan democracy que descriu Van Zoonen, també tenien l’objectiu de crear les imatges mentals de guanyadors en un món en què, com bé apunten Edelman, Debord i altres teòrics, l’aparença es prèn sovint per realitat.

En un escenari amb esclats històrics de malestar ciutadà, els dirigents polítics obvien els individus que volen participar políticament d’una altra manera. I continuen dibuixant tensions, drama, batalla i interès pel color de les corbates en un món en què, paradoxalment i com apuntava fa un temps Innerarity, políticament està submergit en l’estancament. I ens entestem a crear herois i antiherois entre els dirigents polítics mentre ells gestionen l’estancament.