Nereida Carrillo

“Són les emocions, estúpid”: la frase no és exacta sinó una versió lliure d’aquella mundialment famosa que va encunyar l’assessor de Bill Clinton, James Carville, el 1992: “És l’economia, estúpid”, i que s’ha anat utilitzant, metamorfosejada, per assenyalar aquells temes clau que marquen una campanya electoral. I ara, això va d’emocions. Ho sap prou bé el president dels Estats Units i candidat a la reelecció, Barack Obama. Mentre els seus rivals potencials s’entretenen en una cursa més mediàtica que ciutadana, amb una forma de comunicar desfasada basada en atacs, l’inquilí de la Casa Blanca sorprèn amb una iniciativa que busca commoure, sacsejar els ànims i les consciències dels nord-americans.

Fa pocs dies, la campanya del president va presentar el tràiler d’un documental dirigit per l’oscaritzat Davis Guggenheim que narra d’una manera peculiar els gairebé quatre anys de periple d’Obama al Despatx Oval. La producció, “The Road We’ve Traveled”, amb la significativa veu narradora de Tom Hanks, ja no intenta convèncer –com en els primers mítings-, ni tan sols vendre –com en el màrqueting polític d’a partir dels 80-, ara, això va de colpir.

El candidat de l’esperança, amb l’eslògan del “Yes we can” i la meta del canvi ha passat a ser ara el president que afronta i sua per superar les dificultats, el president que ha fet camí, el del “so much on the shoulders of one President” que es fixa l’objectiu d’un “canvi a llarg termini i perdurable”.

El tràiler del documental explota al màxim tots els recursos narratius i audiovisuals per tocar la fibra: la combinació de seqüències en blanc i negre amb d’altres en color; la meticulosa elecció musical amb una cadència serena i transcendental; imatges congelades, contrapicats, la combinació de l’eufòria dels mítings amb les imatges d’estupor provocades pel declivi de l’economia… I, emmig de tot plegat, Obama es presenta com un president rigorós i reflexiu: ovacionat en mítings, parlant per telèfon seriós, en reunions o en moments de soledat reflexionant sobre qüestions importants.

El president dels Estats Units personalitza cada desafiament que ha viscut el país: per cada episodi difícil, n’hi ha hagut un de similar a la seva vida. Ho ha experimentat, ho entèn. Equipara la crisi actual amb les històries de la Gran Depressió que li explicaven els seus pares i el drama per una millor atenció sanitària amb el càncer de la seva mare.

La producció de Guggenheim teixeix un relat emocional sobre la crisi financera, la debacle de la indústria automobilística, l’assassinat de Bin Laden, la reforma sanitària i altres episodis interessadament triats i presentats per commoure perquè, com sosté Guillermo Bertoldi al seu llibre La campanya emocional. Comunicació política en el territori dels somnis, “de les paraules ens n’oblidem fàcilment, de les emocions no”.

Ara bé, si la campanya emocional és efectiva, no ho és una extrapolació poc treballada: és a dir, per molt que s’afegeixi la paraula “optimista” o l’expressió “amb il·lusió” a un eslògan o a un discurs, cal interpretar correctament les emocions socials per fer una campanya emocional efectiva; i per això cal, segurament, un acostament major a la societat del que molts polítics del nostre entorn tenen actualment. No es tracta d’interpretar el sentir de la gent, sinó de compartir-lo. No es tracta d’actuar, sinó de ser un ciutadà més, un líder que sent, que comparteix emocions.

Però tornant a Obama i a “The Road We’ve Traveled”, el que observem és un relat, que parteix de la pregunta “Com entenem aquest president i el seu temps de govern?”. La pel·lícula ens aporta un reguitzell d’estímuls emocionals perquè arribem a la conclusió que se’ns serveix en safata al final: “recordeu d’on venim i fixeu-vos en tota la feina que ens queda per fer”. Així, el temps de vendre ha passat; ara la política té la difícil tasca d’emocionar.