Nereida Carrillo

Mentre Bàrcenas nega que els quaderns de la comptabilitat B del PP siguin autèntics, El País encara purga un error dels que passarà a la història. El diari publicava dijous 24 de gener en portada una fotografia que, segons el rotatiu, mostrava el mandatari veneçolà, Hugo Chávez, convalescent, però que en realitat estava agafada d’un vídeo que corria per la xarxa des del 2008. Van ser els internautes qui van advertir l’error majúscul i, paral·lelament, el director d’El Mundo, Pedro J. Ramírez, es felicitava del seu olfacte per haver detectat l’enganyifa, ja que també van oferir al seu diari la instantània falsa.

La capçalera del grup Prisa va fer desaparèixer la foto del web, va retirar els exemplars i va redistribuir-ne de nous sense la foto falsa –una operació que va costar 225.000 euros. El País es va disculpar als seus lectors al web i a les xarxes socials, on l’incident ha aixecat polseguera. L’error del diari –a més de ser un exemple de males pràctiques en què cau el periodisme- ens ensenya moltes coses i ens fa reflexionar.

Més atenció a les xarxes socials

El País reconeix que en el lapse de temps que va passar entre que van publicar la fotografia i la van retirar van desatendre les xarxes socials. Van ser els tuitaires i no cap professional del rotatiu els que van detectar l’error. Potser els responsables del mitjà no tenien coneixement del vídeo del 2008 a la xarxa, però alguns del milers d’internautes segur que els haguessin ajudat. Conversar amb els lectors a les xarxes socials resulta imprescindible per rectificar o per explicar. Com va fer El Periódico l’estiu del 2011 amb la guia “mangui”.

L’error d’El País no ha estat el primer d’aquestes característiques que han comès mitjans de comunicació i agències de notícies. L’any 2010 molts mitjans espanyols van publicar una fotografia oferta per l’agència EFE com si fos de víctimes saharauís quan en realitat mostrava uns nens ferits en un bombardeig a Gaza el 2006. Aquestes errades majúscules no deixen al marge la comunitat científica –tractada sempre com a paradigma de l’exactitud- ni tampoc les institucions. Així, la revista Nature va publicar un article en què uns investigadors afirmaven haver descobert els neutrins, uns elements que capgiraven les teories d’Albert Einstein. I va resultar ser fals. I una altra informació va treure els colors al ministeri francès de l’Interior, que va assegurar que havia identificat uns membres d’ETA que eren, en realitat, bombers catalans de vacances. Fets com aquests no fan més que provar una laxitud preocupant en la comprovació, una desídia i una manca de respecte pels fets, pel que ha passat i el que no.

Canviar per treballar com sempre

El director d’El País, Javier Moreno, en la seva explicació a la secció del defensor del lector, afirma que el fiasco l’ha portat a “posar en marxa un debat en el diari sobre la necessitat de reforçar les estructures de consulta i presa de decisions”. Què s’ha de canviar? L’essència, no, però potser sí la manera per arribar-hi. Els periodistes han de verificar sempre, amb Twitter o sense. Però potser sí que és més difícil contrastar-ho tot fàcilment en l’era del big data. Per això, calen mecanismes per a la verificació distribuïda. El debat l’aborda molt bé Innerarity en el seu llibre La democràcia del coneixement. La intel·ligència avui no està en els experts sinó en tots i cadascun dels individus, està distribuïda. Per això cal que aprenguem a contrastar i prendre decisions considerant i conversant amb els altres.

La desídia per comprovar els fets –i les imatges- no és l’únic mal del periodisme del nostre temps. En molts altres casos, el nostre ofici sembla que està perdent el que Zweig en El món d’ahir anomena “la voluntat d’exemplaritat”, és a dir, que aquella crònica que fem, aquell reportatge, siguin un veritables exemples de com es fa una peça d’aquestes característiques. El periodisme –però segurament també la societat de la nostra època- ha perdut la voluntat d’excel·lir.

Un altre mal: no busquem tant la precisió com abans, com es denuncia en aquest article. I segurament normalitzem no només la imprecisió sinó allò inconcebible: com podem deixar de subratllar la contradicció, l’oxímoron, que suposa fer una auditoria per detectar pagaments en “B”?