Ezequiel R. Pinat

Elon Musk ha comprat Twitter i n’ha al·legat raons altruistes com ara “salvar-la” i “garantir la llibertat d’expressió”, mentre els usuaris no se’n refien. De la mateixa manera de quan Google va adquirir YouTube o Mark Zuckerberg, Instagram i WhatsApp, en un inici els motius no són clars ni es percep que a la llarga sigui una bona idea, malgrat els milions de dòlars de benefici que en guanyen.

Aquí, tres pistes que poden explicar l’operació i les seves implicacions:

La personalitat impredictible d’Elon Musk. Sota un lideratge personalíssim i decisions que semblen capricioses, al contrari que el seu rival Jeff Bezos, que conrea un perfil més assossegat. En lloc de comprar un nou Roll Royce o alguna illa en un confí paradisíac, nous multimilionaris tenen joguines més cares i quasi sempre tecnològiques.

Les xarxes socials no són un jardí de roses. A diferència de fa un parell de dècades enrere, ja existeix una consciència sobre el poder de les xarxes i la manca de neutralitat. Ja no són un espai idíl·lic en el qual innocentment interactuàvem per a divertir-nos. Les notícies enganyoses i el negoci de les dades massives ens van obrir els ulls sobre el seu poder,i van acabar amb l’optimisme del començament.

Oportunitat de negoci. Cal no perdre de vista que, si parlem de l’home més ric del planeta, una lògica d’operacions mercantils reeixides existeix darrere de les seves accions, única manera d’arribar a un lloc a la cúspide del rànquing. En aquest cas, Twitter és molt més assequible que Facebook, Instagram, YouTube o LinkedIn, sense comptar les xarxes asiàtiques. En una operació d’un volum pròxim a la cinquena part del seu patrimoni (és a dir, sense posar en risc la seva fortuna), adquireix una xarxa social que té a penes més de 200 milions d’usuaris en comparació amb els 2.000 i 3.000 milions de YouTube i Facebook.

El fet d’anunciar canvis no deixa de ser l’adopció d’un nou model de negoci a una companyia que mai no ha acabat d’explotar i de convèncer, des d’un punt de vista monetari. En l’acadèmia passa el contrari, l’àgora política de les xarxes és Twitter, plena d’emoció i poquessoltades, sí, però amb més discurs que el poder de la imatge a les altres.