Nereida Carrillo

El creixement imparable de Twitter fa que sigui una eina gairebé obligada en les campanyes electorals. Tot i aquesta adopció indiscutida per part de candidats i equips d’assessors, fer d’aquesta xarxa social una eina de comunicació política encara és un model en experimentació i la seva eficàcia en el context català encara se’ns dibuixa incerta. Els comptes a Twitter de candidats i polítics ens mostren un ventall d’eleccions diverses pel que fa a l’autoria dels tuits, del contingut i de la interactivitat.

Alguns candidats tuitegen ells mateixos en una successió de missatges de 140 caràcters més natural i personal, mentre que d’altres reserven aquesta tasca a equips d’assessors que, en ocasions, traspuen artificialitat. També hi ha solucions a mig camí, com la del compte de Barack Obama per a la reelecció el 2012: un sol compte gestionat de forma compartida per assessors i candidat en què Obama signa els seus tuits “BO”.

Pel que fa al contingut, en alguns comptes trobem reflexions polítiques, anuncis d’actes i opinions sobre qüestions diverses de la vida quotidiana –com qualsevol altre tuitaire faria– però també comptes que es limiten a traslladar a la xarxa social una agenda pública. Un tercer aspecte a analitzar seria l’adopció dels codis i el paradigma del canal: la utilització d’etiquetes i respondre i interactuar amb altres membres de la tuitosfera. Si no es construeix una conversa pública digital que impliqui els ciutadans, els comptes de Twitter de polítics i candidats corren el risc de convertir-se en una eina nova per a campanyes antigues.

Article al 3cat24.cat: “Alguns alcaldes relaxen l’efervescència tuitaire després del 22-M”