Etiquetes

, , , , ,

Elisabeth Roura

Fa pocs dies una sentència històrica del Tribunal Suprem nord-americà ha donat llum verda a la igualtat dels matrimonis homosexuals, mentre el Constitucional espanyol fa un gir conservador. L’actualitat LGTBI serà un tema central de l’agenda política i social de la dècada, però la perspectiva continua sent occidental. Quins drets té la comunitat LGTBI a l’Àfrica? Difícil de contestar, tenint en compte que se sol percebre el continent com un tot similar i, en canvi, és el més complex d’interpretar. Marc Serena exposa a Això no és africà! (La Magrana, 2013) el resultat d’un recorregut crític pel continent. Els mitjans de comunicació africans sovint tenen responsabilitats en l’expansió de l’homofòbia i la transfòbia, i converteixen les persones LGTBI en la comunitat més vulnerable.

Al llarg de tot el viatge hi ha una incògnita que es planteja sovint en forma de pregunta sense resposta. Occident ha destrossat l’Àfrica?

El que passa ara a l’Àfrica es reuneix en una paraula: trauma. Les seqüeles de l’època colonial encara són molt evidents però nosaltres en tenim una visió etnocèntrica des d’un punt de vista de superioritat, perquè creiem que els països africans tenen problemes perquè no estan al nostre nivell o no s’han espavilat tant com nosaltres, i no és així. Hem d’analitzar el passat i el present per veure que el que hi passa és una responsabilitat compartida per molta gent. No només Occident, Europa, també la Xina, que actualment està convertint l’Àfrica en el seu rebost. Compra, ven, negocia amb els governs corruptes, extreu primeres matèries i comercialitza els seus productes.

És un continent on cada país tracta de manera diferent la sexualitat, en funció de les tradicions, quin paper hi tenen els mitjans de comunicació com a actors socials?

Hi ha mitjans que transmeten la idea que s’està homosexualitzant la població. Hi ha molts països on s’està escampant l’homofòbia d’unes maneres delirants que sembla que ja no pot anar més enllà. El pitjor cas és el d’Uganda, amb l’assassinat de l’activista de Sexual Minorities David Kato el 2011. Un diari de Kampala anomenat Rolling Stone havia publicat fotografies en portada de suposats homosexuals amb el titular “Pengeu-los”. Fa un temps, arran d’uns atemptats a la capital, un altre diari local va publicar que ho havien provocat els homosexuals.

Precisament després d’aquest cas ugandès, el primer ministre britànic, David Cameron, va dir que retirava les ajudes fins que el país no acabés amb la discriminació a la comunitat LGTBI, unes declaracions que els mitjans de comunicació locals van interpretar com un motiu més per condemnar els homosexuals i culpar-los de tenir menys recursos. Especialment en països amb baixos índex d’alfabetització, a Uganda era d’un 73% el 2010, les mentides s’escampen com una taca d’oli.

Les comunitats LGTBI africanes tenen alguna possibilitat de fer contrainformació?

Internet i les xarxes socials estan afavorint-ho. La Primavera Àrab n’és una prova, però accedir a Internet no és garantia de res. El que sí que afavoreix és la creació d’una comunitat més àmplia i connectada, cosa que facilita establir relacions entre diferents països i lluitar conjuntament. Sóc optimista perquè hi ha moltes associacions locals que lluiten i també persones heterosexuals, com ara l’advocada camerunesa Alice Knom, que defensen la comunitat LGTB. L’activisme és actiu i esperançador. S’està fent camí.

marc_serena

Marc Serena, en una foto cedida per ell

El que no es té prou en compte és el paper cada cop més fort de la Xina a l’Àfrica. Empreses xineses estan comprant mitjans de comunicació africans i la Xina no és precisament un exemple de drets humans.

Els mitjans de comunicació occidentals fan prou ressò dels casos d’homofòbia i transfòbia a l’Àfrica?

El problema és que no tenim periodistes que estiguin sobre el terreny, llavors no hi ha informació de prou qualitat. Fins i tot un diari de Barcelona va cobrir la Primavera Àrab amb el seu corresponsal d’Andalusia. És un continent infracobert per interès nostre. En canvi, a Xipre tothom hi va enviar corresponsals perquè afectava directament als nostres dipòsits, però al mateix temps a la República Centreafricana hi ha un conflicte enorme i no hi ha cap diari que hi enviï gent. Com a molt, corresponsals des de Nairobi, i n’hi ha pocs.

Quina seria la via per treure a la llum l’abús als drets humans de la comunitat LGTBI?

Quan no coneixes una cosa, et genera por, respecte, desconfiança. L’Àfrica no mereix ser simplificada, és un continent ric i plural, amb centenars de llengües a cada país. De la mateixa manera que hi ha diaris que es dediquen a desxifrar el món del futbol, hauria d’haver-hi més informació sobre l’Àfrica. Una de les revistes que més n’ha parlat és Mundo Negro, una font d’informació molt vàlida, però mai parlarà de temes LGTB perquè està vinculada a l’Església catòlica. La realitat és que a Europa tenim una idea molt etnocèntrica de l’Àfrica i fan falta visions noves.

Parlant de la influència de la Xina al continent, hi ha qui pensa que està reactivant les economies africanes, però també hi ha qui opina que perpetua les dictadures. Altres opinen que simplement estan buidant l’Àfrica, saquejant-la una vegada més. Per exemple, el nou edifici de la Unió Africana, amb seu a Addis Abbeba, és un regal del govern xinès. Tots els presidents s’hi reuneixen, així que ja està tot dit. Tota la resta són detalls i reiteracions. Això hauria d’aparèixer molt més als mitjans, però en canvi hi surten els entrenaments del Barça i qui s’hi ha entrebancat.

Anuncis