Elisabeth Roura

Hi ha notícies tan complexes que mai poden acabar de comunicar-se del tot. Suposen un repte professional i humà a tots els nivells, per als periodistes i per a les persones que, d’una o altra manera, es veuen implicades en la informació. Són realitats per a les quals no trobem prou paraules disponibles ni recursos a l’abast per poder-les tractar; que, simplement, no es poden encaixar. L’accident de l’Airbus 320 de l’aerolínia alemanya Germanwings fa hores que protagonitza les xarxes socials, en una carrera imparable en què mitjans de comunicació i usuaris han evidenciat un problema que no és pas nou: les xarxes poden convertir-se en una àgora morbosa i individualista sense límits.

El nostre dia a dia de sobreinformació està ple de fets esfereïdors que ens passen per alt. Notícies que també impliquen morts però són morts d’aquells que es repeteixen i deixen de concebre’s com a morts humanes: són dades i prou. Fins que arriba el dia que la proximitat ho pot tot. Llavors l’audiència s’enganxa a la notícia en una tempesta emocional i busca sense aturador aquella última hora anhelada. I ho fa, cada cop més, a la xarxa, l’únic espai que conté totes les “darreres hores” en un sol clic, en totes les llengües que vulguis i de tots els orígens possibles. És l’espai que ha revolucionat les formes de comunicació i posa en evidència els extrems a què els usuaris poden arribar.

El preu de l’última hora

Després d’un seguiment espontani de l’activitat a Twitter, com el que podria fer qualsevol tuitaire, en podem treure un retrat improvisat que no sorprèn, és clar. D’una banda, la carrera mediàtica que busca “la imatge”, “el familiar” o “la dada” que ningú més té (i que al cap d’una estona tothom tindrà), i la cerca insistent de detalls sobre la vida de les víctimes o d’aquelles persones que podrien haver estat víctimes i “han tornat a néixer”.

Sense voler entrar en el debat sobre les reaccions polítiques o la gestió de la crisi, el cert és que no fa ni 24 hores que s’ha perdut la pista d’aquestes persones i ja sabem que hi havia “dos treballadors de Desigual” o “una persona de Badalona que es diu Javier”. Ja s’han publicat els seus noms i les seves històries personals, quan no en tenim ni les restes. És evident que davant d’una notícia d’aquestes característiques, la cobertura mediàtica és complexa, la implicació emocional és enorme i el dol es globalitza. Però hi ha dades que, afavorides per la immediatesa de les xarxes, han corregut massa ràpidament i han oblidat la privacitat de les víctimes. Ahir mateix el CAC recordava, en un gest poc habitual, algunes de les seves recomanacions.

D’altra banda, l’accident de l’avió de Germanwings serveix com a exemple de la morbositat humana. Els mitjans persegueixen l’última hora anhelant visites i lectors, però els usuaris s’enganxen a l’anonimat de les xarxes i perden el nord. La mofa sobre els morts no és pas nova (recordem el cas de Marta del Castillo, per exemple), però avui ha traspassat, un altre cop, aquella línia vermella que ens fa preguntar fins a quin punt les persones som capaces de ser cruels amagades rere un hàixatg.

La catalanofòbia no ha trigat ni cinc minuts a aparèixer a Twitter, com ho va fer en el cas de #focempordà, i els seguidors del polèmic Mujeres y hombres y viceversa (#mhyv) no han dubtat ni un moment a reivindicar els seus drets i rebutjar el seguiment informatiu de l’accident aeri que els retardava el programa.

En quin moment les persones perden l’empatia cap als altres? De quina manera prioritzen el que passa al seu voltant? És que Twitter absorbeix tots els valors que se’ns suposen com a éssers humans? És important reflexionar sobre la vinculació entre la cobertura mediàtica d’alguns mitjans i l’acarnissament desvergonyit d’alguns usuaris (minoria, és clar, però significatius igualment). En lloc de protegir les víctimes i les seves famílies sota el respecte que mereixen, sembla que és molt més rendible despullar-les davant del món.